Cacatues
Cacatua alba
La cacatúa blanca (Cacatua alba) és una espècie d’au de la família de les cacatues i membre del gènere cacatua, endèmic d’algunes illes de l’arxipèlag indonesi de les Moluques. Posseeix un característic plomatge blanc amb lleugeres tonalitats grogues.
Cacatua de les palmeres
Entre les cacatues, Probosciger aterrimus és una espècie ben gran. De longitud arriba a mesurar de 51 a 70 m. El pes pot sobrepassar un kilogram. Excepte pel pic en les femelles es menys massiu que als mascles, ambdós generes són d’aparença similar.
Cacatua leadbeateri
Lophocroa leadbeateri és una de les especies de cacatua més freqüents a les regions semiarides d’Austràlia.
Cacatua sulphurea
La cacatua sulfúrea (Cacatua sulphurea) és una espècie d’au de la família de les cacatues i membre del gènere Cacatua en greu perill d’extinció. És endèmica de Timor Oriental i Indonèsia. Habita a boscos i en les series de degradació dels mateixos, fins a zones de cultiu.
Rèptils
El llangardaix comú o ocel·lat
Ateny uns 60-75 cm de llargada, té el dors verd fosc amb taques negres i els costats adornats amb una vistosa filera d'ocels blancs.
Habita en llocs àrids, en brolles i garrigues. Es nodreix d'insectes, fruits i vertebrats de petita grandària, com granotes, sargantanes, ratolins, musaranyes, etc. Nosaltres tenim a la venda aquest tipus d'alimentació.
És completament inofensiu. Durant l'hivern entra en letargia. És freqüent al Sud-Oest d'Europa, i comú als Països Catalans.
És completament inofensiu. Durant l'hivern entra en letargia. És freqüent al Sud-Oest d'Europa, i comú als Països Catalans.
Serp de cascavell
És fàcil reconèixer-les pel característic cascavell a la punta de la cua. Viuen entre 10 i 20 anys. Mesuren 1,8 metres i pesen 2,5 kg. Normalment viuen en boscos secs de pins, en boscos sorrencs, i en zones costeres des del sud del nord de Carolina fins Florida i l’est de Louisiana Es nodreixen de rates i ratolins, així com d’esquirols o ocells. Les cascavells tenen gran aversió als humans, això fa que només ataquin per defensar-se, quan se les intenta caçar o matar. Han de viure en un lloc ampli i han de ser tractades sempre amb precaució.
Axolotl
A primer cop d'ull el seu estrany aspecte recorda el d'un cap gros gegant. El seu cos és allargat i el cap gran amb els ulls xics. De tant en tant puja a la superfície per a respirar també l'aire atmosfèric.
És un amfibi urodel que viu al llac Xochimilco i altres llacs de Mèxic. i a molts aquaris de tot el món. A Mèxic ha estat tradicionalment un producte comestible.
El manteniment en un aquari és bastant fàcil. L’axolot és carnívor, el seu aliment pot ser aliment viu o sec : L’aliment viu serien petits peixos, insectes,cucs, bavoses, cargols, petites granotes, larves de mosquits. L’aliment sec serien formules de papilles especials o fins i tot, accepten l’aliment per peixos, sempre de marques professionals i no comercials.
Pogona
Sauri de mida mitjana. En edat adulta solen mesurar 40-50 cm, dels quals 25-30 cm són de cua. Cos i cap robustos. Les escames punxegudes que tenen a la mandíbula inferior els donen el nom de “barbuts”. Potes fortes i curtes.Les escames del cos són toves i poc punxents. Tenen el seu origen a Austràlia (interior i sud-est). Sol trobar-se en regions desèrtiques, però pot trobar-se també en zones boscoses. Com a alimentació animal, utilitzar grills o similar i no abusar de cucs de farina o similar. Els cucs de seda són menys grassos que els de farina o similar. Com a alimentació vegetal, tot tipus de verdures, ben trossejades quan són joves, i netejades en tot cas. Existeixen pinsos específics per a pogona .
Micos
Lèmur daurat
Els Lèmurs són naturals de Madagascar i algunes de les illes en l’arxipèlag de Camoras, a l’oest del nord de Madagascar. Aquests primats habiten en tot tipus de medi ambient on hagin arbres o vegetació alta. Totes les espècies d’aquest grup tenen les extremitats anteriors més curtes que les posteriors, i tenen la cua llarga. S’alimenten de fruites, fulles, flors i de tant en tant d’algun invertebrat.
Muriqui del nord de Brasil
El mico Araña Muriqui és natural d’Amèrica. Aquesta espècie és endèmica del sud-est de Brasil. La seva distribució compren Salvador de Bahía, Mines Gerais, Esperito Sant, Riu de Janeiro, Guanàbana, São Paulo i nord de Paranà. Encara que és comú en algunes parts, se’ls considera amenaçats degut a la fragmentació de l’hàbitat. S’estima que als 1500 hi havien més de 400mil d’ells; en 1977 no sobrepassen els mil en el seu estat salvatge.
Tití Lleó Negre.
Pesa entre 540 – 690 g. i a 26-33 cm de llargària.
Té un pelatge negre brillant amb clapes de color vermellós daurat a les natges, les cuixes i la base de la cua. Presenta dimorfisme sexual: els mascles són més grossos que les femelles. Menja fruites, insectes, flors, nèctar, baies, llavors, fulles tendres, ous d'aus i petits vertebrats (com ara, granotes, sargantanes i pollets). Viu als boscos tropicals fins als 700 m d'altitud, incloent-hi els boscos humits de la plana costanera del litoral. Prefereix zones de vegetació densa, especialment quan hi ha bromèlies. Es troba a São Paulo (el Brasil).
Mico Capuchino
És un mico de mida mitjana, pesa fins 3.9 Kg (1.5 – 4Kg). Són pràcticament negres, però tenen la cara rosada i gran part del front del seu cos blanc. Són una mica entremaliats. Es troba a gran part d’Amèrica Central i a una petita porció de Sud Amèrica. El mico capuchino és bàsicament omnívor, el seu principal aliment son fruites i insectes.
